Danauweg

Resum

Aprofitem la nostra estada a Zuric, per planificar una ruta que ens permeti conèixer el cor d’Europa a través dels camins que segueixen el riu Inn i el Danubi. El riu Inn neix als Alps, a prop de St. Moritz, i després de descendir vertiginosament cap al Tirol, continua planejant cap a Alemanya per, finalment, desembocar al riu Danubi, a l’alçada de Passau. La ruta que segueix aquest riu és molt agradable, està ben senyalitzada i és força tranquil·la. El Danubi, el segon riu més llarg d’Europa, neix a la Selva Negra alemana i desemboca al Mar Negre, creuant mitja Europa. De la mà d’aquest riu vam conèixer Alemanya, Àustria, Eslovàquia i Hongria, pedalant per pistes de tota mena.

Itinerari

De St. Moritz (Suïssa) a Budapest (Hongria), passant per Innsbruck, Passau, Linz, Viena i Bratislava.

Durada del viatge

15 dies (els dos últims de turisme per Budapest).

Dates

Del 31 de juliol al 14 d’agost de 2010

Distància recorreguda

1300 km.

Cost total del viatge

Uns 1800 € per dues persones. Pel que fa a allotjament, vam reservar albergs i pensions que ens van costar entre 30 i 55 € la nit. El menjar varia molt en funció del país, per exemple a Suïssa un sopar per dos val com a mínim 15 €, mentre que a Eslovàquia vam trobar menús de migdia per 2,50 euros.

Etapes

St. Moritz – Scuol (70 km)

Sortim de la hauptbahnhof de Zuric amb el tren de les sis del matí en direcció Chur. De bon principi ja ens trobem amb molts altres ciclistes que aprofiten el cap de setmana per aventurar-se amb la bicicleta. Un agafa forces menjant uns espagueti carbonara al tren. Són les deu del matí i arribem a Chur. Canviem de trens per agafar el Glacier Express fins a St. Moritz. Fins ara no hi hagut cap problema: tot està ben organitzat i els trens tenen espais reservats per a les bicicletes.

St. Moritz és idíl·lic: llac, prats i muntanyes. El camí està ben senyalitzat i després d’unes primeres pujades per despertar les cames ens trobem amb un dels nostres companys de viatge: el riu Inn. L’etapa és agradable i passem per prats, boscos i petits pobles suïssos que ens sorprenen per la seva tranquil·litat i verdor. Finalment, no podem evitar trepitjar l’asfalt per pujar cap a Guardia i Ardez, i rematem aquesta primera etapa amb una baixada espectacular fins a Scuol.

Scuol – Imst (85 km)

Sortim de Scuol pel pont que travessa el riu i seguim una pista per l’obaga fins arribar al punt fronterer de Martina (km 20). La frescor de primera hora del matí es deixa notar i convida a portar abric tot i ser estiu. Enrere deixem un bosc encantat, ple d’escultures de fusta i ninots futuristes. Canviem la pista per una carretera, entrem oficialment a Àustria i ens trobem el primer i únic túnel de tota la ruta. És llarg i sense voral, i tot i no ser massa transitat, tenim certa sensació d’inseguretat. Definitivament, els túnels no estan fets per bicicletes. Travessem el Tirol per Pfunds (km 32), Tössens (km 40), Prutz (km 50) i Landeck (km 63) i ens trobem amb les primeres runes i castells al costat del riu. Tot és similar a Suïssa: paisatge, pobles i llengua, i ningú diria que hem canviat de país. Avui acabem l’etapa costa amunt, a Imst, on ens trobem amb la sorpresa agradable del dia: hem reservat una habitació en una granja! Està en un racó, amagada darrera uns apartaments turístics per esquiadors, i s’hi respira molta tranquil·litat. Finalment, encara tenim forces per fer una excursió a peu i visitar Rosengartenschlucht abans d’anar a dormir.

Imst – Innsbruck (65 km)

Sovint el tercer dia sol ser complicat perquè ja no hi ha la frescor inicial i l’esforç dels dies precedents es comença a acumular. Amb una mica de previsió, hem planificat una etapa curta, però el temps no acompanya i comença a ploure just abans de sortir. Mengem unes galetes de cereals, ens tapem i comencem a pedalar. Avui anem ràpids, amb la vista posada a Innsbruck, i només parem breument a Telfs (km 35) per comprar esmorzar. Les sensacions són molt bones, el cos respon i les cames pedalen soles.

Arribem a Innsbruck abans de dinar i dediquem la tarda a fer turisme. L’arribada a la ciutat ha estat suau i amable, per un parc a la vora de l’Inn, allunyat dels cotxes i amb gent passejant i fent esport. A vegades envegem aquestes ciutats europees, tant amigues i tant ben preparades per les bicicletes i els vianants. Per què a casa no tenim el mateix? Visitem el centre històric i iniciem una ruta de turisme arquitectònic pel trampolí olímpic i les estacions del Hungerburgbahn. L ‘estil dinàmic i modern de Zaha Hadid contrasta amb les línies rectes de l’alberg de joventut; un edifici vell i estàtic, amb olor a naftalina, on avui passarem la nit.

Innsbruck – Kifersfelden (95 km)

Avui ens trobem amb una d’aquelles etapes que no tenen res d’especial. Són etapes de tràmit, de transició, que posen a prova la fortalesa mental del ciclista, però que al final són indispensables per seguir endavant i acabar la ruta. Passem per camins i pistes asfaltades que s’allunyen i s’apropen al riu, segueixen la via del tren i sortegen l’autopista per evitar cotxes i soroll. L’etapa és plana i sense masses al·licients. Emmurallat i presidit per un castell, Kufstein és l’únic poble remarcable del dia, però els autocars de turistes desfan part del seu encant. Parem a dinar i visitem el barri antic, les muralles, l’ajuntament i el castell. A mitja tarda anem a Kiefersfelden, Alemanya, a passar la nit.

Kifersfelden – Togging am Inn (110 km)

Quan érem petits anàvem a França amb el passaport sota el braç i passar la frontera era tot un aconteixement que implicava tràmits, duanes i nervis. Avui ens passem tot el matí saltant d’un país a l’altre: ara Àustria, ara Alemanya, ara Àustria un altre cop. Simplement travessem un pont sobre l’Inn. Sense papers, ni duanes, ni guàrdies civils. No sabem com ho deurien fer les generacions anteriors, però ens agrada aquesta llibertat.

Entre meditacions geopolítiques arribem a una zona d’aiguamolls, plena d’ocells aquàtics, plantes i flors que és un dels trams més bonics del riu Inn. Sense adonar-nos ens trobem a Rosenheim (km 35) i una exposició de flors a la vora del riu ens barra el pas. Un avi ens veu desorientats i ens ofereix ajuda. Havíem sentit parlar d’aquestes ganes d’ajudar que tenen els alemanys i ara ho podem certificar. L’avi ens sorprèn amb un anglès força acceptable, agafa una bicicleta atrotinada i ens acompanya uns tres quilòmetres fins deixar-nos altre cop encarats a la ruta. Es coneix les dreceres, els camins sense cotxes i ens ensenya l’ajuntament i casa seva.

A l’hora de dinar fem una remullada en un llac a les afores de Wassenburg am Inn (km 65). Recuperem forces i deixem passar les hores de més sol. La tarda és tranquil·la. Ens allunyem del riu i pedalem per pistes ondulades entre granges i camps de cereals fins arribar a Töggin am Inn on acabem l’etapa d’avui.

Togging am Inn – Passau (118 km)

Ja fa uns quants dies que pedalem i el quilometratge ha augmentat progressivament fins arribar als 118 quilòmetres d’avui. Tenim per endavant una de les etapes més llargues i que al final acabarà sent recordada com l’etapa més accidentada del viatge. Tenim pensat fer uns 80 km abans de dinar i decidim sortir aviat per anar fent via. Anem seguint el riu i ben aviat entrem a la Reserva natural europea de l’Inn (Europareservat Unterer Inn). Continuen els aiguamolls dels dies anteriors i nosaltres badem i mirem ocells. No plou, però la pista està mullada. La roda patina i el cap pica contra l’asfalt. El casc s’ha partit en dos.

Aviat ens recuperem de l’ensurt però uns quilòmetres més enllà els canvis de l’altra bicicleta deixen de funcionar. Una baula s’ha fet malbé. Netegem i lubriquem la transmissió, però no hi ha res a fer. Per sort la cadena encara està d’una peça i podem pedalar a fins Braunau (km 45). Portem la bicicleta al taller i, mentre reemplacen la cadena per una de nova, aprofitem per dinar i visitar la ciutat. Com sempre com més planifiquem, més cal improvisar.

Són les dues del migdia i no hi ha rastre dels nostres 80 quilòmetres. Continuem la ruta, sense masses distraccions, i només parem a Schärding (km 100) per comprar quelcom per sopar. Un pont d’entrada, un carrer principal molt ample —gairebé com una plaça allargada—i cases de colors a banda i banda. És evident que hem deixat enrere les regions alpines i ara hi ha nou patró de poble. Reposem una estona i comença a ploure. És tard i queden pocs quilòmetres per arribar a Passau de manera que decidim continuar. En pocs minuts la pluja s’intensifica i es fa difícil pedalar. Falten 5 km i està diluviant. Anem xops de cap a peus i fem un últim esforç per arribar a l’alberg de Passau, dalt d’un turó, dins del castell de la ciutat, on ens espera una bona dutxa d’aigua calenta i una secadora providencial.

Passau – Linz (105 km)

Dediquem les primeres hores del matí a visitar Passau i la zona d’aiguabarreig on s’ajunten els dos rius: l’Inn i el Danubi. Fa sis dies que seguim el riu Inn i l’hem vist neixer als Alps suïssos, fer-se gran a Àustria i Alemània i ara el veiem diluir-se a les aigües del Danubi. Ens acomiadem del nostre antic company de viatge i donem la benvinguda al Danubi, que seguirem fins a Budapest. La nova ruta és agradable i descobrim uns petits transbordadors que ens permeten canviar de banda del riu a conveniència per evitar els trams de carretera més transitats. A la tarda seguim pistes i camins asfaltats ben senyalitzats fins arribar a Linz, una ciutat tranquil·la, sorprenentment bonica que de ben segur deixarem amb ganes de tornar-hi. Ens ha agradat i volem més temps per gaudir-la com es mereix.

Linz – Mathausen –Persenbeurg (95 km)

Estem pujant per una carretera cap al camp de concentració de Mauthausen. És molt d’hora i no se sent ningú. Fa frescor i la boira cobreix el turó on se situa el camp. Unes torres, uns murs, unes reixes. Les imatges de la guerra que hem vist per televisió ens venen al cap i és fàcil confondre els cotxes dels primers visitants amb antics camions militars imaginaris. Però cal veure-ho, cal tocar-ho. És de veritat. Al marxar començarà a ploure i, pensarem en la duresa de l’hivern quan es treballa a cos de camisa. Pedalarem suaument cap a Persenbeurg i només a l’arribar ens adonarem que no ha parat de ploure en tot el dia.

Persenbeurg – Melk – Tulln (110 km)

El dia es desperta clar i tot fa preveure que per fi deixarem enrere les pluges dels últims dies. El canvi de temps també es nota a la carretera. Hi ha molts més ciclistes en ruta i molta gent amb bicicletes llogades pedalant per les vores dels riu. Aviat arribem a Melk (km 26) i Krebs (km 34), ambdues declarades patrimoni de la humanitat l’any 2000, i ens entretenim visitant l’abadia de Melk. La tarda és tranquil·la i gaudim d’una agradable pedalada fins a Tulln.

Tulln – Viena –Bratislava (126 km)

Tulln està a un pas de Viena (km 40) i a primera hora del matí ja som a la capital austríaca. Tot i això, no hi farem nit perquè fa uns anys ja vam visitar les vaixelles, els vestits i les joies de palau. Fem una volta al casc antic per refrescar la memòria i revisitem l’ajuntament, el barri dels museus i la catedral de St. Esteve. Deixem enrere la romàntica avinguda de la Prater Hauptallee i enfilem una recta interminable que travessa el Parc Nacional Donau-Auen fins a Hainburg (km 110) i Wolfsthal (km 115). Les pluges dels últims dies han inundat algun tram de la ruta i hem d’obrir-nos pas per camins alternatius. No serà fàcil deixar Àustria.

Els últims pobles austríacs ja no tenen l’esplendor de la resta del país. Segurament és el resultat d’haver viscut tants anys en un atzucac, tants anys en aquest racó, sense enlloc on anar. Inclús la via del tren s’acaba, tot i que Bratislava es troba tot just a deu quilòmetres. Formalment la frontera ha desaparegut, però encara existeixen tots aquests detalls que, uns quants quilòmetres abans, ja ens anuncien que estem a punt d’entrar a un antic país comunista. Tot just travessar la frontera, uns immensos blocs d’edificis ens donen la benvinguda. El contrast amb el centre de Bratislava és espectacular. Benvinguts a Eslovàquia!

Bratislava – Komarno (110 km)

Al sortir de Bratislava, el Danubi passa a estar canalitzat. S’acaben els cotxes. No hi ha ni una ànima i tot és silenci. Seguim el canal i veiem petits pobles sense moviment, coronats amb petits dipòsits-antena que semblen sortits del millor cinema de ciència ficció. On és la gent? Al fons, un eixam de ferros i grues sense moviment es confonen amb la boira. Baixen troncs pel riu i amb prou feines veiem l’altra riba. No se sent res. On anem? Per què no hi ha ningú? Què és això que ens espera a la llunyania?

Komarno – Esztergom- Nagymaros (86 km)

Fa dos dies que som a Eslovàquia i encara ens sorprenem pels contrastos arreu; l’antic i el nou es barregen constantment i els vells Skoda conviuen sense problemes amb flamants BMW i Mercedes. Mirem a la dreta i veiem un país pròsper amb noves edificacions i nuclis històrics majestuosos i elegants; mirem a l’esquerra i veiem un país rural i empobrit amb perifèries ruïnoses i maldestres. Quin ull ens hem de creure? Ens enganyen els sentits? Entre tanta esquizofrènia paisatgística parem a dinar: Kofola i Faziolova; tot rima aquí. Som a Stúrovo, l’últim poble d’Eslovàquia.

Esztergom és la carta de presentació dels hongaresos un cop travessat el pont que uneix Stúrovo amb aquesta ciutat de reis. Sembla fet expressament: oblideu tots els contrastos, oblideu d’on veniu, aquí tot és abundant i esplendorós. Fem una visita al castell i la basílica i, enlluernats, marxem pel costat del riu cap a Nagymaros, un petit poble a la vora del Danubi, amb vistes al castell de Visegrad, que ens torna a fer tocar de peus a terra.

Nagymaros – Budapest (67 km)

El viatge ha estat fabulós i Budapest promet ser un final a l’alçada de les circumstàncies. Són les sis del matí i ja estem pedalant. Quines ganes tenim d’arribar! Passem per Vác (km 17) i Szentendre (km 32). L’etapa es preveu com un simple tràmit, però alguns trams inundats pel Danubi i petites joies inesperades com Obuda (km 47), posen un toc d’aventura i emoció al camí. La resta és avorrida, amb força carretera, molts cotxes i la sensació desagradable d’haver deixat enrerra la tranquilitat i l’aire net dels primers dies. Entrem a Budapest per un carril bici paral·lel a l’autopista, però la visió de l’edifici del Parlament ens fa oblidar el camí fet i ens submergim immediatament en l’atmosfera urbana. Passem dos dies fent turisme per Budapest. El cotxe domina la ciutat, imposa la llei i limita al peató. Tot i això, la ciutat ens deixa una bona sensació i posem punt i final a aquest viatge amb la mirada posada a Belgrad i Bucarest.

Preparació del viatge

Equipatge

Una motxilla de 15 litres i una bossa de 6 litres ancorada al manillar. Cada un de nosaltres portava dues mudes per pedalar, una per visitar ciutats o canviar-nos a l’arribar al l’hostal, un impermeable, una jersei, uns pantalons llargs impermeables, el banyador, una tovallola i sabó de Marsella. A més a més del necesser, farmaciola, càmara de fotos, càmares de recanvi i eines, una navalla suïssa, les guies, moneda extrangera (francs suïssos, florints i euros) i documentació.

Guies emprades

Per fer aquesta ruta vam seguir els mapes de quatre de les guies de la col·lecció Bikeline:

  • Inn-Radweg 1. Teil 1: Vom Malojapass durchs Engadin nach Innsbruck. Ed. Esterbauer
  • Inn-Radweg 2. Teil 2: Von Innsbruck nach Passau. Ed. Esterbauer
  • Donau-Radweg 2. Teil 2: Österreichische Donau. Von Passau nach Wien. Ed. Esterbauer
  • Donau-Radweg 3. Teil 3: Slowakische und Ungarische Donau. Von Wien nach Budapest. Ed. Esterbauer

Bicicletes

Per fer aquesta ruta vam estrenar dues Canondale Hardtail. Com que la roda que porten és molt gruixuda vam canviar els neumàtics de 2 per uns de 1,5. Això va ser un encert ja que més del 50% de la ruta transcorre per camins asfaltats i carreteres secundàries.

Transport

Per arribar a St. Moritz hem agafat el tren des de Zuric. La tornada de Budapest l’hem fet amb avió. En el cas de l’avió vam haver de trucar a la companyia per poder reservar espai per la bicicleta.

Més informació

Inntalradweg http://www.radtouren.at/en/radwege/genussradtouren/inntalradweg.html
Eurovelo 6 http://www.eurovelo6.org/